¡¡¡Feliz navidad!!! ¡¡¡Zorionak!!!
En navidad, a la familia deberemos juntar,
y una gran fiesta montar.
Gabonetan, familia elkartu behar izango dugu,
eta festa erraldoia prestatu.
Hona hemen H.J.A-ko lana.
Zure lagunak onak diren jakiteko zu zaren bezala izan behar duzu eta beraiek onartu.
Mutil batekin zaudenean oso urduri jartzen bazara, ez larritu zurekin badago zu zaren bezala gustokoa zaitu.
Zure mutil paregabea hobeto bihotz onekoa bada.
Munduko sentimenturik txarrena bihotza haustea da. Mutil batek bihotza hausten badizu zure familiaren edo lagunen laguntza eskatu.
Lagun batekin arazoren bat izatekotan ez baduzu argitzen berarekin, batzuetan, zure atzetikan zutaz gaizki hitz egingo dute. Baina zure lagun taldearekin hitz eginez dena konponduko da.
Arazoak dituzunean bai eskolan bai lagunekin, lagun batzuengana joan aholku bila.
Ez izan inbidia zure lagunengandik.
Zaindu guztiak zu bezela zaintzea nahi duzun bezala.


Zure lagunen batek sekretu bat esaten badizu ez kontatu inori.
Ezin nuen sinetsi ikusten ari nintzena. Etxe hartako leiho batetik makina bat liburu irten ari zen. Sorginkeria ote? Beste trikimailu bat liburu gejiago saltzeko? Etxeko jabea burutik eginda zegoela?... Jakinminaren jakinminez, hurbildu nintzen.
Atea ireki nuen eta iiiiiiiiii!- a zer inkomodoa zen soinu hori. Etxe hori zaharra, itsusia eta, snif, snif, kirats askorekin su bat ijusi nuen goian, eskaileretatik igo nintzen eta, hara non, sorgin zahar bat agertu zen nire parean, korrika baiatu nintzen nire etxera. Gau hartan ezin izan nuen lorik egin. Hurrengo egunean nire lagunek erotu nintela pentsau zuten, baina, ni, ez nintzen horrela geratuko eta hauxe esan nien: Zuek hor geratu, baina, ni, banoa etxe songindu hartara. - Nire lagunek niiri segika jarriziren denak. Iritsi ginen, azkenean. Igo ginen eskaileretatik eta sorgina hor segitzen zuen oraindik, denak hurbildu ginen et galdetu genion zer ri zen hor esan zigun etxe hau bera zela eta gauza gustiak botatzen ari zela, bere etxean reforma bat egiteko. Gu, pixka bat deskolokatuak etxera joan ginen a zer bitxia, benetan.
Txikia nintzela, gurasoek lagundu zidaten etxetxo hau egiten. Orain berrogeitahamar urte ditut eta, noski, oso gutxitan erabiltzen dut, baina gaur, bai, gaur erabili beharra izan dut. Gaur bolatxo zoragarri eta lagungarri honetan ezkutatu egin naiz.
Atzo esan zidaten gaixotasun bat neukala. Ez dakit nola deitzen den, baina oraindik ez naiz garatu 11 urte dituen mutil bat naiz barrutik. Orduan gaur gaua pasatuko dut or nire adineko jendearekin, hau da, nire lehengusinakin: Ez nuen hain polita gogoratzen. Gaua pasa zen eta nire etxetxotik argi distiratsuak atera ziren. Inor ez da konturatu, baina ni bai. Hurrengo egunean nire lehengusinaek alde egin zuten korrika etxetik esanez:amaaaa! lehengusua oso aldatuta dago! Ispilura begiratu eta, hara, malkoak atera zitzaizkidan. Mutiko gazte-gazte bat nintzen, ez nekien nork egin zuen hori, baina mila aldiz eskerrak eman niskion zeruari.
En el estuche se encontraba una multitud de rotladores, bolígrafos, gomas y otros objetos diversos. Perdido entre todos ellos se hallaba un viejo, pequeño y gastado lápiz.
Vi que tenía una tapa, la abrí y salió una nota del lápiz... ésto ponia: Nada más salir del colegio vete a eso que utilizas para tus largos viajes... Era una especie de adivinanza de las que me gustan. Recogí todo y salí pitndo del colegio. Me quedé pensando un momento, pero de repente... se me encendió la bombilla. Pensé ¿Sera el coche? fui a mirar al coche de mi padre y... ¡Si! ahi, justo ahi, estaba la sigiente pista. Asi decía: Algo a lo que aprecias mucho te dará a conocer la siguiente pista... Esa fue facil. La cosa que más quería era mi osita de peluche blanco. Fui a casa y en la man de "Lula" (el nombre de mi osita, se lo puse cuando tenía 2 años) aparecío un papel de mi color favorito, el turquesa. Lo cogí y leí en voz alta: ¡Muy bien! Esta es la última y la definitiva pista que te conducirá hasta la sorpresa.-Yo, toda emocionada seguí leyendo: vete ala calle San Bartolomé, 41. Entra donde hay una flecha verde.-Corrí hacia el sitio indicado. Llegué casi sin aliento y todas mis amigas me hicieron una fiesta. Sobre la entrada, escrito en un cartel, ponía: Nuestro tesoro es tu amistad, y el tuyo ojalá que sea la nuestra ¡Te queremos un montón!
Miguel Hernández nació el 30 de octubre de 1910 fue un poeta y dramaturgo de la literatura española del siglo XX, aunque tracicionalmente lo encudran en la generacion del 36. Escribió algunos de estas obras: "Perito en lunas", "El rayo que no cesa", "El labrador de mas aire"...(etc).Murió co 31 años porque en la guerra civil, en el bando que perdió estaba él, por eso lo metieron en la cárcel y allí murió. E aqui un poema de Miguel Hernàndez:
Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.
Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.
Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.
La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.
Kaixo, lagun maitea:
Badakit zaila, egingo zaizula gutun hau irakurtzea... baina mesedez, irakurri nola edo hala... badakit es didazula ezta entzun nahi ere, baina nik zuri bai, horregatik bidaltzen dizut gutun hau. Asko antzematzen dizut. Orain ez gara lagunak eta ez didazu ezer esaten, ezt begiratzen ere... Ez dut ulertzen... Zergatik ez gara lagunak? Asko esa asko maite zaitut eta nik gu lagunak izan gaitezeela nahi dut... Behintzat esan zergatik ez garen lagunak.
Mila muxu
Esti.
Estaba paseando tranquilamente por el parque, cuendo una ardilla se encaramo a la valla y me dijo:
-¡Eh, tù! Sì, sí, tù, ¿Quieres que te cuente un secreto?
Yo le dije que sì, que queria ue me contara un secreto. Entonces empezò a cntarme el secreto:
-Porfavor escùchame con atenciòn. Soy una ardilla genio. Como me has caido bien te concederè 3 deseos.
-Vale...el primer deseo quiero que sea, volar.
De repente veìa todo màs pequeño a mi lrededor... ¡Estaba volando!
-Miles de gracias ardilla. El segundo deseo quiero que sea saber todas y cada una de las cualidades de las personas, los animales (etc)...De pronto sentì un escalofrìo y le dije a la ardilla: ¡Benji! ¡Si Benji es tu nombre!
Fuì a po el tercer deseo: Tener mucho amigos. En un instante unos niños y niñas, se me acercaron. Ahora siempre que voy al colegio todos me reciben bien.
Kondairak dio antzinako gizakiek dorre egin nahi zutela zerura igotzeko. Jinkoa, hori ikustean, haserre egin zen eta pertsona bakoitzari hizkuntza bat ean zion elkarri ez ulertzeko. Hala dio kondairak, bai, baina ez da egia. Nik kontatuko dizuet zer gertatu zen aspaldi-aspaldian hainbeste hizkuntza izateko mundu honetan.
Bazegoen emakume bat Brenda deitzen zena Brenda 52 urte zituen eta asmatzailea izan nahi zuen. Egunak pasa ziren eta Brenda asmatzailearen diploma lortu zuen. Egunak pasa egunak etorri, Brenda diru asko lortu zuen bere asmakuntzekin. Gero Brenda, inoiz asmatutako gauza bat asmatu zuen. Egunak pasa ziren eta denak bazekiten asmakuntza berria hauxe izan zen:
-Frantsesa, Ingelesa, Txinoa, Indù... Eta garrantzitsuena Euskara zen. Urte bat pasa zen eta Brenda hil egin zen. Horregatik badakizkigu hizkuntza asko.
Kasimiro munduko izakirik onena zen. Zeharo maitagarria, euliari hegoa kentzeko gauza ez dena. Baina, egun batean...medikura joan zen zeren nahi zuen bere aurpegia aldatu politagoa izateko eta neska guztiak berarengana joateko.Medikuan zegoenean, anestesia jarri zioten...Ordu asko pasa ziren baina ia bukatu zuten...Kasimirori anestesia kendu eta...hara ze polita gelditu zen!!! baina Kasimiro ez zegoen oso ondo eta pentsatu zuen ez zela ezer bakarrik medikuarengandik atera naizela.Hurrengo egunean, Kasimiroren aldetik euli bat pasa zen Kasimirok lehenengo ez zion ezer egin baina asko molestatzen ari zenean...flap! euliari hegoa kendu zion. Eulia lurrera erori zen.Aurpegiz aldatzea ez zen ideia ona ezta ba ez egin cirujia plastikorik INOIZ EZ .
Había una vez una niña llamada Tania a la que le encantaban las pistolas. Además de las pistolas, le gustaba mucho hacer cosas a lo grande. Un día Tania les dijo a sus padres que quería ser escultora. Sus padres se reían. Así, pues, una noche se marchó de casa y se fue a otra ciudad. Recorrió todos los sitios en busca de material para hacer una escultura. Pasaron los días y, por fin, Tania reunió todo el material. Como le gustaban mucho las pistolas, decidió hacer una escultura de una pistola. Dicho y hecho, se puso a trabajar. Pasaron semanas, incluso meses y por fin Tania terminó su escultura. Como no podía transportarla a otro sitio, decidió dejarla ahí. Junto a ella, dejó una carta para que alguien la leyese y pusiese la escultura donde quisiera. Si alguna vez veis esa escultura, mirad a ver si veis un carta por ahí.
A mi padre le daba lo mismo que yo le dijera arre que so. Seguía igual leyendo el periódico o viendo la television. Es decir,no me hacía ni caso. Como ya me conocéis yo soy una niña a la que le gusta llamar la atención. Así, pues, como vi que no me hacía caso, me fui a mi habitación a pensar algo para que me hiciera caso...
-¡Ya está!- dije sonriendo, le voy a desenchufar la televisión para que no vea más el partido... Le apagué la televisión, sí, pero como si nada, se conguió el periódico, como si no le importara el partido...De nuevo me fui a mi cuarto a pensar otro plan para que me hiciese caso... Se me ocurrioó romperle el periódico... Dicho y hecho, le rompí el periódico... No se inmutoó,ni un solo grito. Qué raro... Me quedé pensando al lado de mi padre: ¿qué le pasará?
Cuando me iba otra vez a mi cuarto, vi que le salían chispas por todo el cuerpo... ¡Dios mío! ¡Era un robot! Corrí hacia mi cuarto para investigar... De repente, mi madre entró por la puerta :
-¿Te pasa algo, amor?- Me preguntó preocupada.
-Sí...¡que papá es un robot!
-No digas bobadas, hija, que va a ser un robot...
Al día siguiente, vi que mi padre no era un robot, que era el de verdad... Corrí hacia él y le di un fuerte abrazo...
Mi padre tenía una foto de la cara que puse cuando se disfrazó... Osea, que se disfrazó
-Feliz día de los inocentes, me dijo...
-Ja,,ja,,ja, no tuvo gracia papá...
-Tranquila, ahora siempre sabrás cuándo es el día de los inocentes, ja,ja,ja...
Astelehen goiz hartan ohetik jaiki eta ispilura urbildu nintzenean...Margotut zegoen! Ukitu nuen ispilua eta beste mundu batera joan nintzen...Mundu horrek:lamiak, herensugeak (eta abar) zeuzkan! Itsasora hurbildu nintzen eta lamia bat agetu zen. Lamiak esan zidan:Herensuge gorriak (maltzurrak) suarekin dena suntsitzen hasi zirela. Orduan ni herensugeen bila joan nintzen, aurkitu nituen eta beraiekin hitz-egin nuen. Esan zidaten:lamiak duela urte asko gure herria suntsitzen ari ziren urarekin...Hori entzutean oso konfunditua geratu nintzen. Bat-batean isoilutik atera nintzen eta nire isilua berriz normala zen. Ama logelan sartu zen eta esan zidan telebistan ni nengoela lamia betekin eta herensuge batekin hizketan...Hori entzutean korrika joan nintzen eskolara.
Udaberria from Jesus Rodriguez on Vimeo.
Ileapaindegian from Jesus Rodriguez on Vimeo.